L’acte de celebració dels 40 anys de la Fundació reuneix experts i activistes en una jornada que reivindica una salut mental comunitària basada en les cures col·lectives i els drets humans

El 20 de novembre, el Hub Social BCN va acollir l’acte central de celebració del 40è aniversari de la Fundació Els Tres Turons, una jornada que va reunir unes 200 persones per a reflexionar sobre el passat, el present i el futur de la salut mental comunitària.

La trobada va combinar discursos institucionals, una ponència inaugural, dues taules de debat amb referents del sector, alguna sorpresa i la projecció d’alguns vídeos de la campanya 40 veus, 40 dies.

Una jornada de pensament profund, debat rigorós i reivindicació col·lectiva, la trobada va esdevenir un espai per a revisar pràctiques, qüestionar estructures i repensar el futur de la salut mental comunitària. Unes 200 persones —professionals, activistes, persones ateses, representants d’entitats i administracions— van omplir l’auditori en una jornada que, de principi a fi, va proposar una mirada crítica i compromesa.

Benvinguda institucional: la importància de la salut mental comunitària

L’acte es va iniciar amb les intervencions de representants polítics i institucionals que van situar el valor del model comunitari i el paper essencial de la Fundació.

Alfons Santos, director de la Fundació Els Tres Turons, va obrir l’acte recordant que la Fundació ha crescut fidel al seu compromís: “Construir salut mental des de la comunitat, amb la comunitat i per a la comunitat”, va afirmar, alhora que va destacar que, malgrat les tensions i els reptes actuals, cal defensar els espais d’autonomia, els projectes de vida i l’acompanyament vinculat al territori. També va posar en valor el treball d’equip, les aliances i el compromís de les persones ateses i les famílies.

Lídia Frias, directora dels Serveis Territorials d’Empresa i Treball a Barcelona, va remarcar la rellevància dels programes d’inserció laboral i el paper pioner de la Fundació en generar oportunitats de feina digna per a persones amb diagnòstic de salut mental.

Josep Tristany, director del Pla Director de Salut Mental i Addiccions, va apuntar que la salut mental comunitària és avui un objectiu estratègic del país, però que encara queda molt camí per fer en matèria de recursos, governança i coordinació interinstitucional. Tristany va agrair el paper precursor de la Fundació Els Tres Turons en la construcció d’un model que ara es vol generalitzar.

Anna Vila, directora general de Serveis Socials i Inclusió, va destacar l’aportació de la Fundació en l’àmbit dels suports a la vida independent i els projectes de vincle comunitari, subratllant que “la cura i l’acompanyament quotidià són essencials per garantir drets”.

Marta Villanueva, regidora de Salut, Discapacitat i Estratègia contra la Soledat de l’Ajuntament de Barcelona, va insistir en la necessitat d’abordar la salut mental des de tots els àmbits municipals i va reconèixer la Fundació com a peça clau al districte.

Pilar Solanes, en representació de la Diputació de Barcelona, va remarcar la mirada comunitària com a condició indispensable per transformar els sistemes d’atenció.

Finalment, Marisa Rosa, presidenta de la Fundació, va tancar el bloc institucional agraint la presència de totes les persones i destacant que “40 anys no serien possibles sense la força col·lectiva que ens ha impulsat des del primer dia”.

Ponència inaugural: una mirada al desemparament

Després de la benvinguda institucional, la jornada va entrar de ple en una reflexió exigent sobre com guarim i com cuidem, i sobre què vol dir realment comunitat quan parlem de salut mental.

La intervenció de José Leal Rubio, psicòleg clínic, psicoanalista, assessor i supervisor clínic i Institucional en serveis de salut mental, presentada per Judit Bellvehí, cap d’Àrea assistencial de la Fundació, va fer una invitació a mirar de cara les zones fosques sobre les quals s’ha construït el sistema de cures.

Leal va començar parlant del desemparament no com un concepte clínic, sinó com una experiència social. Va explicar que gran part del patiment emocional que acompanya les persones no és individual, sinó que emergeix d’un entorn on les xarxes de suport s’han afeblit:

“Vivim en societats que generen solitud i després ens demanen que ens en responsabilitzem individualment. La solitud no és un símptoma personal: és un producte social”.

A partir d’aquesta idea, va introduir el tema de les cures, amb dades tan colpidores com reveladores:

“El 80% de les cuidadores de persones amb trastorn mental greu són dones. I més del 88% de l’atenció total la sostenen les famílies, en silenci”.

Una xifra que va remoure el públic, especialment quan va insistir en el concepte de “familiarització forçada del patiment”:

“A les famílies se’ls ha assignat un rol impossible. No pot ser que l’Estat delegui en les mares allò que no assumeix institucionalment”.

Leal també va posar el dit a la nafra en un dels punts més polèmics: la burocratització del sistema. Va descriure-la com un mecanisme que protegeix les institucions però que pot allunyar-les de les persones:

“La burocràcia no cuida. Regula, classifica, ordena… però cuidar és una altra cosa. Cuidar és implicar-se”.

I va defensar la necessitat d’una ètica de la cura que sigui política, comunitària i radical:

“La cura no és una relació íntima, ni privada, ni sentimental. És un pacte social. Si no repartim la responsabilitat de cuidar, convertim la cura en explotació”.

La seva ponència va tenir moments de reflexió profunda però també d’esperança. Leal va reivindicar que, quan les comunitats s’organitzen, transformen el malestar en força col·lectiva:

“Quan una persona descobreix que no està sola, el patiment canvia de forma. La comunitat no guareix, però acompanya. I això ja és una forma de guarir”.

Taula rodona: “La salut mental comunitària, a revisió”

La primera taula rodona, moderada per Marta Garcia, responsable d’Acció Comunitària de la Fundació, va aprofundir en la crítica estructural i conceptual del model actual. La moderadora va obrir-la amb una frase que sintetitzava les tensions del camp:

“Parlem de drets, però encara hi ha pràctiques que els vulneren. I la vulneració d’un dret és una ferida ètica que no pot passar desapercebuda”.

La psicòloga clínica i activista Laura Sicilia va començar assenyalant que una part important del malestar ve de les pròpies estructures de poder:

“És impossible fer acció comunitària real dins d’unes institucions que encara funcionen amb lògiques verticals. Si la salut mental comunitària no desjerarquitza, no transforma”.

Sicilia va reivindicar el paper dels espais de suport mutu com una de les pràctiques més transformadores:

“Als grups d’ajuda mútua no hi ha terapeuta i pacient. Hi ha persones. I quan això passa, apareix una igualtat que és subversiva”.

La pedagoga i investigadora Asun Pié va reprendre el fil de Leal per aprofundir en l’impacte de gènere:

“Si no abordem la precarització de les cures, la salut mental comunitària és una mentida. És un trasllat injust de la responsabilitat a les dones”.

Pié va insistir en un punt que va ressonar molt entre el públic:

“Parlem de cures, però no parlem de qui cuida les cuidadores. I sense aquesta pregunta no hi ha ètica de la cura”.

El psicòleg i formador Iñaki García Maza va oferir una intervenció més conceptual, amb una metàfora que va generar complicitat:

“Tenim institucions sòlides sostingudes per professionals líquids que atenen subjectes gasosos. I així és molt difícil que les formes encaixin”.

Va proposar entendre la salut mental com una oportunitat per a repensar els vincles socials:

“El patiment és col·lectiu. La clínica és col·lectiva. I el futur també ho haurà de ser”.

El psiquiatre David Clusa va aportar la mirada més institucional, però igualment crítica:

“No podem parlar de salut mental comunitària si un professional té deu minuts per persona. El temps també és un recurs terapèutic”.

I va afegir una reflexió que va generar molts assentiments:

“Estem creant places perquè quadren pressupostos, no perquè responen a necessitats reals. Això no és política pública: és gestió administrativa”.

Una acció artística inesperada

La taula va tancar-se amb una intervenció sorpresa de Teatro de Pacotilla. Cantant i ballant, van aixecar tothom de la cadira amb una acció que recordava que la comunitat també es construeix amb alegria, complicitat i cos.

Taula rodona: “Amb qui i com construïm salut mental col·lectiva”

Moderada per Joan Gubern, responsable de vinculació amb el territori de la Fundació, la segona taula va proposar menys diagnòstic i més proposta.

La pedagoga Roser Batlle va anar directa al que considera essencial:

“Una comunitat que no fa coses juntes no pot cuidar-se. La comunitària no es decreta: es practica”.

Batlle va defensar l’aprenentatge servei com a metodologia per crear vincles reals i transformadors.

La directora d’ECAS, Mariona Puigdellívol, va aportar una lectura política:

“No hi haurà salut mental comunitària sense reduir desigualtats. És impossible. Les desigualtats són un factor de risc de primer ordre”.

Puigdellívol va insistir que la salut mental comunitària és també una lluita per polítiques socials justes.

La directora teatral i cofundadora de L’Altre Festival, Beatriz Liebe, va fer vibrar la sala amb un discurs clar i sensible:

“Quan la gent fa teatre junta, desapareixen les etiquetes. Les persones apareixen. L’art fa possible allò que les institucions no saben fer”.

L’escriptora i activista Marisa Rando va oferir una intervenció que va emocionar els assistents:

“La salut mental comunitària comença quan algú t’escolta sense voler arreglar-te. Quan no ets un diagnòstic, sinó algú amb qui es parla de tu a tu”.

40 anys de memòria i territori

Abans de la projecció dels vídeos de 40 veus, 40 dies, Alexandra Lara, treballadora històrica de la Fundació, va fer un parlament que va captivar la sala. Va parlar dels inicis, de la precarietat, de les primeres famílies i dels primers joves:

“Érem quatre gats i moltes ganes. Però teníem clar que la salut mental havia de ser al barri, no entre quatre parets”.

Va reivindicar la comunitat com el centre de la pràctica:

“Sense el barri no hauríem arribat fins aquí. La Fundació és la gent. I això no canviarà”.

La seva intervenció va introduir la projecció d’una selecció dels testimonis del projecte 40 veus, 40 dies, que van commoure el públic.

Un futur que es construeix en comunitat

La presidenta de la Fundació, Marisa Rosa, va cloure la jornada amb un discurs que va combinar agraïment, memòria i visió de futur.

Va recordar que l’entitat va néixer com una resposta comunitària a una necessitat real, i que quaranta anys després aquesta necessitat continua vigent. Va remarcar que la Fundació defensa “una salut mental comunitària real, no cosmètica”, i que el model que vindrà haurà de ser encara més col·laboratiu:

“Celebrem 40 anys per recordar-nos que el futur de la salut mental no és individual. És col·lectiu. I es construeix des de la cura mútua, la dignitat i la defensa radical dels drets humans”.

L’acte es va tancar amb un llarg aplaudiment que simbolitzava no només un aniversari, sinó la continuïtat d’una lluita compartida.

L’acte va comptar amb la intervenció en directe durant tot l’acte de la il·lustradora Vicky Cuello -que podeu veure aquí– i amb el servei de subtitulació de Subtil.